Samarreta Urquinaona

La batalla d'Urquinaona.

La nostra violència és estar sempre juntes.

 

1312 - 18 d'Octubre de 2019

Tots els beneficis d'aquesta samarreta van destinats a les caixes de resistència dels detinguts que hi ha hagut després de la sentència contra els presos polítics.

 

La solidaritat és la nostra millor arma!

Foto d'en Jordi Borràs. Disseny de quefer.

15,00 €
Guia de talles

Aquest quadre de mides és el que fem servir per a la majoria de samarretes, però treballem amb altres fabricants que poden utilitzar mides diferents. Comproveu el quadre de talles que apareix a sota de cada producte i, si teniu alguna pregunta, no dubteu a enviar un correu a partisano@partisano.cat

També ens podeu trucar al 972 492 393 (horari de dilluns a divendres de 9 a 14 h).

Mides de les samarretesMides de les dessuadoresMides xandallsDessuadora skaMides de les samarretes de tiresMides de les HarringtonsMides dels paraventsMides de les bombers

Color
  • Negre
Talla
Disponible
Descripció

Quan crema Barcelona.

“Tio, això és millor que la droga.”- Un encaputxat a un altre en la batalla d’Urquinaona.

Mirar a una banda, mirar a una altra banda. Sentir-te lliure, per fi. Després del que ha passat
a Catalunya les últimes setmanes, volíem compartir amb vosaltres una cosa. Us proposem una
lectura del que està passant. No té un ordre, ni una idea principal. Més aviat, un missatge a totes les
que representen el tumult. Us convidem a llegir el text com us vingui més de gust, de baix cap a dalt,
o saltant de paràgraf en paràgraf. Igual que en la revolta, les fogonades són imprevisibles i
desordenades.

1:

A vegades, quan hi ha poca llum n’hi ha prou amb una simple espurna per conèixer el que
t’envolta. A vegades, en la soledat una simple veu es converteix en comunitat. A vegades, una hòstia
de la pasma no indica dolor, tan sols saber que ets viu. A vegades, n’hi ha prou amb una mirada i un
lloc per conèixer-se plenament.

2:

Se’ls veu als ulls la por, la por al tumult, a la massa agitada, als nostres somriures còmplices. I,
de sobte, el carrer es torna nostre. Perquè un carrer nostre és un carrer amb nosaltres. Durant la
revolta, la gent tria el seu bàndol. Només feia falta mirar als balcons dels pisos turístics per adonar-
se de la disconformitat dels turistes. Alguns baixaven a gravar i fer-se selfies a la barricada, com si es
tractés d’un passatemps típic del sud d’Europa. Atònits, els seus mòbils van acabar sent llenya de
barricada. Mentrestant, un treballador de Deliveroo atia la barricada amb cartrons. Al seu costat,
una cambrera d’un bar reparteix diaris vells per ajudar a encendre el foc. La complicitat és sempre
una acció, no una idea.

3:

Quito, Santiago de Xile o Barcelona. No es tracta de conflictes aïllats. És part del virus que es
propaga, un pressentiment sobre la fi. Un alçament de la multitud, de totes. Des de les comunitats
indígenes enderrocant el govern de l’Equador, a xavals catalans amb la samarreta del Barça tirant
pedres a la policia. Totes fartes d’un present que no se sosté, en què ha arribat el moment de
posicionar-se, de prendre partit per un bàndol. Ens hi han obligat.

4:

En aquests dies de guerra, d’èxtasi total al costat de les teves germanes, hem vist Pablo Chill-E
portar llimones als manifestants per pal·liar l’efecte del gas pebre llençat pels “pakos”. També hem
vist la solidaritat del segell LaVendición amb tota la gent que és als carrers. Perquè tenim una cosa
que mai tindrà l’enemic: entre les nostres tropes hi ha el que és diferent. Unes tropes que,

fonamentalment, comparteixen les ganes de voler viure d’una altra manera i la sensació que ens
estan fent fotre, i que no aguantarem més. Quan totes les que comparteixin aquest sentiment ens
trobem, serem imparables. Perquè ens necessitem a totes, des de les que estan fartes de no tenir
pasta, fins als que tenint feina viuen putejats. També a la família que serà desnonada i al que roba
per omplir la nevera. Quan això passi, entendrem la magnitud de la catàstrofe actual. Només
queden dos bàndols: o nosaltres o ells.

5:

Profanar és retornar el que és sagrat, exclusiu dels déus, a l’ús dels vius. Quan el pacifisme
radical s’oposa a l’alçament de la barricada i la crema de contenidors, en realitat està defensant
l’“ús” que el poder dona al contenidor. Nosaltres, en canvi, en aquesta acció convertim l’objecte per
llençar la brossa en l’objecte per defensar-nos d’ella, és a dir, de la policia. Els objectes sempre són
els seus usos i no les seves formes.

6:

Aquí teniu el 15M de la generació de la crisi. Ja no ens trobaran més vegades asseguts a terra
amb les mans aixecades. Les mans ja no comuniquen res. No hi ha possibilitat de diàleg, ni de pacte.
De sobte, ens adonem que la guerra sempre ha estat aquí. Que tot el que havíem viscut fins ara
només era pur espectacle. Malgrat això, hi ha qui encara es pensa que la casa es pot netejar, tot i
saber que està totalment en ruïnes.

7:

En aquests dies de guerra, l’enemic també es mobilitza. El bombardeig continu des dels
mitjans de comunicació amb la suposada amenaça terrorista que representen els “violents”, no és
més que una mostra del nerviosisme que regna ara entre les tropes enemigues. Fan servir
l’antiterrorisme com una manera de governar. Perquè el poder ho té clar. Desobeir un mandat
judicial per aturar un desnonament? 7 anys pres. Currar 12 hores, sense cotitzar, per un sou de
merda, amb por a l’acomiadament? El que ens han imposat, el que t’has d’empassar per ser
catalogat com a bon ciutadà. Al final, tot serà terrorisme, menys treballar. Doncs no, hem dit prou.
Ja hem entès que la nostra única violència és existir.

8:

Ara mateix un dels nostres majors reptes és, sens dubte, cuidar-nos. Perquè cuidar-nos és
estar juntes. Potser encara no sabem com viure darrere la barricada, però sabem que no volem
tornar a la soledat quotidiana de les nostres vides. Donar-nos una vida en comú, en la qual, ara
mateix, el passamuntanyes ens fa estar més segures i dona semblança al que és diferent. Hi ha una
intuïció d’un nou món però, sobretot, una confirmació de la mort del que és vell, d’una civilització
esgotada.

9:

A les que encara no saben on anar però almenys se senten.
A les que són darrere, fent de la rereguarda un lloc segur.
A les que són davant, fent del cos una última barricada.
A les que desitgen i senten que això ja no pot fer marxa enrere.
Al tumult. A la massa il·luminada pel foc.
A totes, però juntes.

Tardor 2019, Barcelona

Text de El Sobresalto traduït per Judit Sans

Detalls del producte
Comentaris
No hi ha comentaris
Productes relacionats
16,00 €
Estima la música, combat el racisme! Fotografia de la banda que tocaba al St. Louis Cotton Club el 1925. Serigrafia a dues tintes.

Configuració

Compartir

Menú